36 anys. Aquest és el temps que ha de passar perquè la diferència salarial entre dones i homes sigui nul·la. De moment, però, a Catalunya les dones encara guanyen 5.481 euros menys que els homes anualment, una distància que representa una bretxa del 16,7%. Malgrat que aquesta és la dada més baixa dels darrers 15 anys, com a mínim, sindicats i experts adverteixen que cal mirar la lletra petita. Mireia del Pozo, Premi Mundial de la Pau a la Igualtat 2024, celebra en una conversa amb Nació la "xifra rècord", si bé puntualitza que hi ha matisos com el tipus de contracte que convé tenir en compte. L'experta calcula que si se segueix el camí adequat i "posem el peu a l'accelerador", potser així –i només potser– el 2062 dones i homes cobraran el mateix.
El 2014, la bretxa salarial de gènere era del 26%, i en nou anys s'ha reduït gairebé deu punts, fins al 16,7%, segons dades de l'Observatori de la Igualtat de Gènere, treballades a partir de les xifres prèvies de l'Idescat i l'Observatori de Treball i Model Productiu. La tendència a la baixa s'explica perquè el salari mitjà anual de les dones ha crescut més (+6,2%) que el dels homes (+2,6%).
Ara bé, del Pozo, que aquesta pròxima setmana participarà per quart any consecutiu a la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona (CSW70) de les Nacions Unides a Nova York, assenyala que part de la causa es deu a l'augment de dones que es fan autònomes, una decisió que assegura que "no és per voluntat pròpia". D'una banda, explica que és perquè a partir d'una edat determinada és molt difícil tornar a entrar o ascendir al mercat laboral i, d'altra, per la maternitat. "Hem avançat moltíssim, però la dona encara és la que carrega la gran motxilla de la maternitat, i això és el que la porta a obrir una empresa per voluntat pròpia", sosté.
En la mateixa línia, la UGT atribueix el descens a aspectes com l’actualització dels salaris mitjançant convenis col·lectius i l’impacte de la reforma laboral amb l’auge dels contractes indefinits. "Si ho mirem amb lupa, estem anant a una qualitat de treball molt inferior", afegeix del Pozo, "que no estem fent la mateixa feina?".
Així, és factible que les dones i els homes cobrin el mateix algun dia? "I tant que sí", contesta del Pozo. Tot i els matisos exposats, l'experta en igualtat creu que hi ha esperança: "Són 30 anys lluitant i he viscut uns grans avenços. Si tot segueix el camí i posem el peu a l'accelerador, d'aquí a 36 anys no hi haurà bretxa salarial".
Les cures continuen sent cosa de dones
Més enllà de la diferència de sou, les dades presentades per l'Observatori de la Igualtat de Gènere demostren que el mercat laboral continua presentant desigualtats de gènere importants. Si analitzem la presència de dones i homes per sectors, la sanitat i els serveis socials continuen estant clarament feminitzats, amb un 74,8% de dones i un 26,2% d’homes, així com l’educació, àmbit en què elles representen el 68,2% del total. Per contra, l'agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca té més presència masculina (79,4%), igual que la construcció (88,1%).
Tot just fa uns dies, l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) presentava el Baròmetre de paritat de gènere, que apuntava que el 88% dels treballadors de l'atenció a les persones grans amb dependència són dones. Si bé el 85% són les encarregades de dirigir un geriàtric, només el 41,03% d'elles n'ocupen les direccions generals. Del Pozo ho corrobora i es queixa que els homes donin per suposat que les dones "hem nascut per a això". Davant de comentaris com aquests, l'experta en igualtat respon: "No, ningú ens ha ensenyat a cuidar. A posar rentadores també n'aprenem tots, oi? Doncs això és el mateix".
És en aquest punt on l'educació, tant a casa com a l'escola, juga un paper clau. "La manera com ens comuniquem i el vocabulari que utilitzem estableixen precedents en el nostre cervell", assegura del Pozo. L'experta també lamenta la manera com es presenta la figura de la dona a les xarxes socials, que precisament són més consumides per les noves generacions i que sosté que "promouen discursos antifeministes".
"No podem polititzar el feminisme"
Recentment, també s'ha sabut que la meitat dels joves espanyols (49,2%) creu que el feminisme és una "eina política de manipulació i adoctrinament". Si ho separem per homes i dones, aquesta percepció puja al 51,5% entre els barons i baixa al 38,3% en el cas de les dones. Ho diuen les dades extretes del Baròmetre de Joventut i Gènere 2025, que la Fad Joventut elabora cada dos anys i que també exposa que només quatre –no arriba– de cada deu joves (38,4%) es considera feminista. Fa només cinc anys, aquesta xifra era del 49,9%.
El motiu? Mireia del Pozo té clar que això ho desencadena la politització de la terminologia del feminisme i que "els partits i els extremismes se n'han aprofitat molt". Segons la catalana, s'explica perquè hi ha una concepció errònia de què és el feminisme: "No vull creure que cap persona vulgui deixar ningú enrere per ser dona. O que vulgui que la seva germana tingui por de ser violada quan torna a casa a les 5 del matí. Que entenguin que això és el que és ser feminista; protegir les persones i defensar els drets humans".
Cal recordar que fa menys de deu anys el feminisme vivia un moment d'auge i de gran conscienciació social. El 8-M de 2018 va marcar un abans i un després: centenars de milers de persones van sortir al carrer vestides de lila per exigir una igualtat real entre dones i homes en tots els àmbits. A Barcelona, 200.000 persones van omplir de gom a gom el passeig de Gràcia, i 170.000 més es van mobilitzar a Madrid. Ara, però, el clima és un pèl diferent i difús. Els joves "creuen que el feminisme és un extrem", diu del Pozo, "i que ja no està de moda". Caldrà esperar 36 anys per comprovar si, almenys, la bretxa salarial ha desaparegut.
